Dia 7 del viatge

La Mery s'ha despertat dient: "Hem de trobar una altra vegada als xinorris, Tyffany's ens espera. Ja tinc 2 outlets controlats a la guia".

De bon matí hem deixat amb molta tristesa a la Mari Lui al llit. Ens hem posat en marxa cap el Guggenheim i.....OH.....surprisssss!!! estava tancant, cosa inaudita a qualsevol ciutat del món, quant s'ha vist que un museu tanqui els dijous !

Una mica mes tard, hem decidit anar cap el Whitney Museum, i hem quedat decebuts perque només tenien un Edward Hopper, quan a la guia possava que hi tenien la tira.

Però a la Mery li ha donat un cobriment de cor. AHHAA!!! que ha passat...? Acostumada al Yisis, al Pakis i al Jordiet, ens hem topat de nassos (NO us ho CREUREU, però és cert) amb el Pierce Brosnam gaudint de les pintures de la lèsbica Giorgia O'Keeffe. Això si que és un home i no aquests "kakamandurries" que portem (léase Jordi, Yisis i Pakis).

El Jordi, quan baixaven per l'escala de servei, li ha comentat a la dona dels "mots encreuats": goita, quin pessebre més maco, com els que jo faig pel Nadal a Tore!

Hem entrat en una sala d'art underground i lo més heavy ha estat un musulmá que ens ha preguntat d'on veniem. Era un bidell d'uns 85 anys (de debò). La Mary, com bona catalaneta, li ha dit que veniem de BCN, i com estava un xic desorientat li hem dit que Spain i ell ha dit que Spain era muslin, és a dir, musulmana, i l'hem reconegut que els muslins van ser amb nosaltres (abans de ser la "Reserva Moral d'Occident") durant 8 segles. Llavors li hem dit Salam-alecum, i nosaltres li hem contestat Alecum-salam, i s'ha quedat tant content. Bé, al Whitney li donem, siguent molt generosos, un 3,5 de nota. No cal tornar. L'únic bo ha estat el Brosnam (què guapo).

L'etapa propera ha estat la visita a la Frick Collection. Tots li hem donat ràpidament un 10, malgrat que la Negris estava reticent d'entrar per la experiència del Whitney, després s'ha quedat ben satisfeta. Hi havien tres veermer's quasi millors que els de l'antològica que hi havia al Met. Petita però exquisida col.lecció. Aquest paio tenia bon gust i moltes peles. Frans Hals, Greco, Tiziano, Turner, Constable, Renoir, Degás, Rembrant, una Berthe Morisot, etc. L'edifici, tenia un pati interior molt relaxant amb fonts i columnes corinties.

Ens hem adreçat cap al Dakota Building pel mig del Central Park. Ens hem trobat amb uns afroamericans que ballaven break dance davant d'una colla de guiris. Un dels dels negres s'ha tret la samarreta a lo "macho man" en plena acció, moment que un grup de jueves hasídiques
han sortit literalment correns de por de veure a un home mig nu. Això és un pecat mortal.

Am tota aquesta moguda, en Yisis, anava carregat de molles de pa per donar de menjar als esquirols del park. Fugien quan notaven la duresa de les engrunes. Aquest esquirols estan molt bé acostumats.

El Pakis pasava de veure els negres i tanta història i s'ha estat mirant, amb concupiscència, una llatina feromonada per un tub. Quina troç de famella ! Treia un fleire hormonat que els tres maxo-mens han recuperat la libido dels 20 anys: Miracle ! Puntuació: 15 sobe 10. L'Ana també s'ha enganxat pel bon rotllo que tenia amb el violoncelista del seu costat i li ha fet una foto. El tio aquell (desgraciat i imbècil !) no li feia ni cas a la titi amb lo bona que estava. El món està mal repartit. El Jordi diu que aquest paio de ben segur era hipogonàdic. Quina enveja dels prostàtics!

Al final ens ha costat una mica, però ho hem aconseguit: hem arribat al lloc on van matar al John
Lennon en el Central Park, al costat del selecte edifici del Dakota. Hem fet la foto tal com cal.










Tornem cap a casa per tal de descansar una mica i posar-nos guaperes. Trovem a la Lui molt millor, es pren una sopa calenta que el Pakis li ha portat del Gigi. A les 7pm sortim enpolainats, maquillats i perfumats disposats a menjar-nos la nit.

Quin estrés, el bus es posa en marxa i el Pakis amb les entrades es queda a terra perque ens faltava un bonus. Els minuts passaven i una tortuga hagues anat més ràpid que nosaltres, els nervis anaven increscendo, cada minut es feia etern i un gran embús ens tenia retinguts a la 57 street sense noticies d'en Pakis. No hem pogut aguantar la pressió i ens hem llençat del bus a fer l'últim KM a peu quan faltaven 30 minuts per l'inici de la funció.

A falta de 5 minuts ens retrovem a l'accés de la platea del Metropólitan Opera House amb un Pakis sudorós que li havia passat amb el bus el mateix que a nosaltres, però ell ha vaixat 2 KM abans aixi que no ha tingut mes remei que correr com un llebre.

Quin espectacle més inolvidable hem viscut abans, durant i després de la representació del Barber de Sevilla de Puccini. A l'entreacte hem brindat amb cava català (Freixenet) devant de 2 murals impressionants d'en Chagall.









Pel nostre public tan fidel al blog de "le chan chan de le tombé", us dediquem aquest video (clikeu-lo en el lloc que ja sabeu, xurris.



I per qui no en tingui prou amb aquest bloc, qui teniu l'adreça dels nostres competidors: http://4dones4.blogspot.com