Dia 10 del viatge

Sunday: 11 october 2.009.


Saludos a nuestros seguidores de Mendoza (Argentina). Un beso, os echamos mucho de menos, sabemos que nos seguís en el blog. A la resta també; xurris, sou meravellosos !

Bé, avui "hemos quemado las naves" amb les compres. Especialment la Lui que s'ha comprat un rellotge Rolex, polseres Tifanny, perfum Chanel nº 5, corbates de seda salvatge ("four dollar, four ties...") S'acabat la misèria i ens polit els darrers dolars!

El primer que hem fet és anar cap un mercat d'artesans (ells s'autoanomenen dissenyadors). El Young Designers Market, en el 268 de Mulberry Street (mercadillo per a la Negris). És tracta d'un xiringo que ocupa un camp cobert de basquet i és bastant curiós perquè pertany a una església ortodoxa.

Ens hem anat quickly a Little Italy i a Xina "Taun". Allà, la Lui, L'Ana i la Mary vibraven amb un furor que donava por. Un xinorris s'ha percatat de la nostra tremolor i ens ha ofert "watches". Aquesta ha estat la paraula clau i l'hem seguit com al flautista d'Ameling. Diu el Jordi que ha estat el "password" escurabutxaques. Ja parlem "catalinglish".












Per cert, avui no li hem dita al Yisis que és un plom. Diu que li ha impressionat molt que als americans li tinguin tanta estima a Colón: el Columbus day quan era un fatxenda de molt cuidado.

Hem continuat cap Apple Store (de la 14 amb la 9ª), al costat d'un restaurant cubà: "El son cubano". No hem entrat perquè ens ha semblat molt car. Hem dinat molt a prop en un lloc més baratet perquè tot ho hem gastat en compres.

Després d'això ens hem dispersat: cadascú a la seva. El Yisis s'ha cruspit un apple (pels pardillos: no un ordinador, sinó una poma) i amb el Jordi han fotut el camp plegats cap a Coney Island. Allà han estat badant (creiem que és amb "b" alta no sabem segur com s'escriu). Cercant la famosa "barra americana" s'han topat amb uns tios amb molta barra que els han fotut fora del local. Han vist l'antic parc d'atraccions i la posta de sol a l'Atlàntic. Els hi ha cridat molt l'atenció una nova atracció fatal; en un edifici en runes (solar ple de'escumbreries) han vist a un noi que disparava a una diana humana (això sí, amb un fusell de bales de pintura).


La Lui ha marxat cap al MOMA i hem supervisat que portés: mòbil, targetes, diners, claus, plànol, diccionari, sabetes, calces...Aleluia a les 7 de la tarda ha arribat a casa i tots hem descansat: Uff !!!

La Negris i la Mary han continuat amb la seva dèria de les compres. Han anat als mercats de Chelsea i han vist un galeria d'art asiàtic.

El Pakis s'ha anat sol amb un clar objectiu de creuar la ciutat caminant. Però: sorpresa! s'ha trobat a la Negris i a la Mary davant de l'Edifici de la Planxa. La Mary li ha comprat a la seva sogra en un mercadillo dues troques de llana (un pak de la bona tricotosa), diu que això la relaxa (a la seva sogra, no a la Mary, que quedi clar).

Feliçment, uns a les 7 i altres a les 8, ens hem retrobat a casa. El Jordi diu que mai havia fet tantes estacions de metro seguides per anar i tornar a Coney Island: això sí que és una amic!

Cap a les 8,15 pm, ens hem anat cap el club de jazz "Smoke" (106 amb Broadway), per tal de celebrar la darrera nit. Ens ha agradat molt. El de la bateria mirava de manera concupiscent a la Luisa i ella encisada li ha demanat un autògraf. Hem celebrat Saint Paky's i el tiu s'ha estirat i ens ha convidat a un vi reserva californià "Francis Ford Coppola", la veritat és que estava bastant bó. L'actuació "en vivo y en directo" ha anat "in crescendo" fins que la Lui ha saltat a l'escenari (estava com posseïda) i ha acabat tocant la peça amb el pianista a quatre mans (tenim les proves).

Hem flipat perquè hem vista una parella de nuvis fent-se fotos al metro, no a un jardí, o a un palau...sinó al metro (subway, underground,etc). Aquest país és increïble.

Demà és el Columbus Day: 12 d'octubre. És per aquest motiu tant apassionant que hem decidit una altra vegada llogar una limousine para rebote de la Negris (que ha tragat perquè ens resulta molt més barata que un taxis i el que estalviarem ho entregarem a una associació benèfica "Childdrens for Colombine" -se'ns va l'olla perquè són les dues del matí i la Mary, la Lui i el Yisis- but not Christ- han de matinar per portar el pa dur als esquirols del Central Park, i aquestes pobres bestioles tornaran a fugir despavorides com la darrera vegada. Els esquirols del Central Park demà també celebraran el Columbus Day i que els catalans fotin el camp: Catalans, catalinos i catalítics, Visc a Catalunya, Visc a Catalunya! Ho haveu vist això. La mare que els ...!








Públic que ens heu seguit: Això s'ha acabat, ahhhhhhhhh!!!!!!!!!!!! Ja.

Dia 9 del viatge

Today: Washington D. C. "The day most heavy". 400 km d'anada i 400 més de tornada, més resopó a Baltimore. A més a més, a l'Obama, li han donat el Premi Nobel de la Pau amb una indiferència total dels americans.

El millor de la jornada: la guide Isela (cubana autèntica), el xofer, vingut directament del Kremlin (trucava constantment pel telèfon vermell al Putin), i el bus, tartana del perill, ens han trasvalsat. El Yisis, com és de la RENFE, li ha fet el boicot de bon matí a la Isela: quina merda de tia, qué mandona, té un màster de "confecció de rams de flors", "15.000 vagabundos en la ciudad..." L'ha deixat fina a la titi Iselina.

Avui hem "madrugat". A les 5 del matí ja ens havien llevat. L'excursió sortia de Times Square. Hem començat el viatge cap a Washington Distric Columbia (DC) a les 6,45 amb tots els guiris espanyols: ep, cap la capital de l'imperi!

Diàleg:

-Isela: ¿"2 horas y media de viaje?
-Yisis: Sí, eso nos han dicho cuando contratamos la excursión.
-Isela: Ah, pues son cuatro. Yo ayer vine otra vez y eran cuatro. Cualquier persona mira el mapa y se da cuenta de que hay 400 kilómetros entre Nueva York y Washington. Ya me explicará.
-Yisis: No Comment (i traga, Yisis i la resta)

O sigui, que ens hem posat a sobre, "en este cuerpo serrano", 8oo kilòmetres per la jeta, a més a més de tota la ciutat.

Hem parat a esmorzar en un xiringo infame de l'autopista i ens hem fotut un embolic que ni quisqui sabia el que es feia.

Després de passar per l'Estat de New Jersey, el de Laware i Maryland (la terra de Mary) hem arribat a Washington. L'autobús donava mostres de cansament des de l'inici. Feia aturades intermitents que segons la Negri eren de causa elèctrica. El xofer, que parlava constantment per telèfon mòbil mentre conduïa, ho feia en rus georgià.

Segona parada: "a ca la Michele" (però com no hi era a casa hem anat a veure a la Conchita que s'ha posat molt contenta amb el 5 dolars que li hem donat, davant la Whie House.









De pasada, i dins del bus, ens ha assenyalat el Cementiri d'Arlington on reposen les restes de JFK i la Jaqueline Onassis ( a més de tots el Camelots).







Tercera parada del Via Crucis: Estàtua d'Iwo Jima (monuments als marines).

Impressionat: les lletres d'or de 24 quirats. De totes les batalles hagudes i per haver. La peça pessava 100 tones i, això sí, situada a l'Estat de Virgínia.














Quarta parada: Monument del Lincoln. Aquest tio va abolir l'esclavitut: chapeau !












Quinta parada: Monument al Jefferson. Va redactar la Constitució i la Independència.













Sexta parada: Memorial als caiguts de la Guerra del Vietnam. Ens ha fet molta gràcia que un dels 53.000 soldat es deia Rodriguez Ybarra: Feliç coincidència, oi? Era dels Rguez Ybarra de tota la vida? La pregunta queda en l'aire (...escolta la resposta dins del vent!)







Setena parada: El Yisis agafa la creu...Ens ha agradat molt en mig de tanta "boludez" de guerres, una frase molt intel.ligent: "Freedom is not free".

La Isela ens ha comentat al passar pel Museu de l'Holocaust, que feia tres dies un vell de 85 anys va entrar i amb la seva cara respectuosa d'avi va treure una pistola i es va carregar a un vigilant de 26 anys al crit de: l'Holocaust és una mentida ! Hem d'acabar amb els jueus que dominen Amèrica!

També vem passar per una fàbrica a on es fabriquen el dolars: 70% de cotó i 30% de llí i aguanten 4000 dobleces. Una meravella: hem sabut que els dolars es poden ficar a la rentadora i no passa res.

Hem anat a parar al Park temàtic dels museus. Àrea smithsoniana. Tots el museus de Washintong D.C. són gratuïts. Ep, la pela és la pela. És per això que ens en colat en el Museu de l'Aire i l'Espai. Dins hi havia un hiper-super-mega Mac Donal's. Incrible un Mac Donal's dins un museu. Amèrica is different !

Després de tot això hem arribat al Capitoli, a on es troba el Congrés dels Estats Units d'Amèrica. Edifici impressionant (per fora). Am una part annex,de planta rectangular, que ens han dit que era el Senat. La Isela ens diu que hi ha una llei que diu que no es pot construir cap edifici amb una alçada superior al Capitoli.


La tornada a estat una odissea. Un estrés post-capitolino. Estavem tant desconcertats que hem cregut que eren víctimes de la màfia russa. El Yisis, com és costum en ell, ja començava a calcular quin seria el rescat que demanarien pel nostre alliberament. La cosa cada vegada estava més negra, perquè ens hem aturat en un magatzem-església baptista (aquest del quart dia) i començat a pregar a la Mare de Déu de Montserrat (léase la Moreneta) fins que el xofer-tovarich ha rebut el senyal del fill de Putin pel telèfon roig. Ens ha deixat tirats en una àrea de servei (cabronàs d'ell) i hem estat transbordats a un altre autobús en soituació d'emergència. Ens han ficat com un "ramat de sardines".


Al valgut molt la pena la visió nocturna, segons la Lui, del Sky line de la Big Apple. Preciós. El Jordi estava emocionat amb tanta llum i tant cartell en Times Square. La Negris dient "que gasto de luz tan inútil del capitalismo, mientras los niños del mundo mundial se mueren de hambre. Bastardos!"

Per tancar el dia ens em cruspit un supar d'allò més bó prop de Times Square. Hem llençat la casa per la finestra i ens hem fotut una ampolla de vi francès: un beaujolais de le chan chan de le tombé!

Per avui, s'ha acabat tanta misèria i ens anem al llit fets pols. Són les 2 del matí. See you tomorrow !

Dia 8 del viatge

¡Alá es grande! que no estigui més preocupada la Roser...la Mary ja ha pecat. S'ha comprat una trenca de trinca, un xollo de debó: HO HAVEU VIST AIXÒ. LA MARE QUE ELS VA PARIRRRR!

Ara ja podem començar a explicar el que ens ha passat avui, però no podiem aguantar sense donar la gran notícia del dia: el miracle de la Senyora Doña Maria (de Goya).

Hem anat al Museu Solomon Guggenheim que ahir, dijous, se'ns havia ressistit perquè era l'únic dia de la setmana que estava tancat. Hem iniciat el periple quan començava a ploure una mica. Sort que ens hem colat ràpid pel tema del multitiket. Feien una antològica d'en Wasili Kandinsky: una guapada ! L'edifici increïble de Frank Lloyd Wright. Hem recordat les coses que ens van expliar a la Uni: "Punto y línea sobre el plano", "De lo espiritual en el Arte", la Bahuaus...

També, hem disfrutat molt del moviment de l'edifici. El Loyd Wright era un geni i en Kandinsky, també. En arribar a lla part de dalt estaven una mica marejats, posseïts pel famós sindrome de Sthendal. El Jordi diu que li donava una sensació de vertigen: s'ha pres una "biodramina" pel "mareig artístic". Els colors impressionants, inefables, inenarrables. En Paco, s'adonat que va tenir una reproducció d'en Kandinsky durant uns 5 anys a casa, en comptes de manera vertical, horitzontalment. El Jordi ha fet un diagnòstic: pateix vertígen oculo-auditivo-posicional; es a dir, no sap com està posat: cap amunt, cap abaix... "al centro y adentro".


Dins del Guggenheim, hi havia la Col.lecció Tanhauser, i ens ha cridat molt l'atenció un quadre de Picasso que semblava molt als expressionistes alemanys: Ensor, Edward Munch, Oslkar Kokoscha i Evaristo Valle (aquest era de Xixon). Diu la Lui que no sap parlar "bable". La qüestió era que ningú creia que aquell oli fos un Picasso.

Al sortir, ens hem dirigit cap al National Design Museum per veure si trobavem alguna cosa interessant pel Pau. Però la Negris i la Mary s'han comprat un fregall, això sí de disseny i que neteja sense sabó. Toma ya !



Tres carrers cap al downtown hem arribat fins la "Neue Gallerie", petit museu d'art alemany i, especialment, austríac. Hem vist algunes cosetes de'n Gustav Klimt i l'Adolf Loos, el pare del racionalisme arquitectònic amb la seva famosa frase: "Less is more". Economia de llenguatge a tope. Es pot dir més amb una frase tan curta?

Més tard hem agafat el metro fins a la Union Square. Hem dinat en un xiringo oriental tipus thai i ens hem posat les botes. La decoració absolutament exòtica. En el bany estava el déu Garuda i la veritat és que donava por pijar, era tan modern tot que no trobavem ni l'aixeta.

El Yisis li ha explicat amb el seu anglès wonderful a la tailandesa com es feia una paella valenciana. La titi estava tan al.lucinada que s'ha deixat fer una foto (tal i com podeu veure en el blog).

I per fi, en el primer lloc de l'APM, la Mary s'ha pogut comprar alguna cosa i se li ha anat el King-Kong que ha baixat de l'Empire State per poder tanqui.litzar-la. Això ha succeït als magatzems Filene's Basement, després dos intents "fallidos" al Century 21 i al Loehmann's.
Tots hem respirat profundament... i hem descansat. El miracle s'ha produït.

La Mary volia veure l'Hotel Waldorf Astoria perquè li havien dit que era molt guapo. I la veritat és que no l'havien pas enganyada. Però nosaltres no volem canviar el Waldorf pel nostre coquetó apartament (amb porter i tot).

El mariconás del Yisis li ha fet una foto al Pakis en el WC del hall del Waldorf aprofitant que estava badant amb aquest plaer tan quotidià. Desgraciat ! Què tranquil.la s'ha quedat la Rosa a Barcelona sense el Yisis !

Per avui ja està bé, donat que demà hem de matinar molt per anar cap a Whashington ja que hem quedat amb l'Obama a la White House per dinar molt més abans que el propi Zapatero. Això ha estat una acció aconseguida pel Yisis i per les seves influències als Estats Units: és un Crack!

See you tomorrow !

Dia 7 del viatge

La Mery s'ha despertat dient: "Hem de trobar una altra vegada als xinorris, Tyffany's ens espera. Ja tinc 2 outlets controlats a la guia".

De bon matí hem deixat amb molta tristesa a la Mari Lui al llit. Ens hem posat en marxa cap el Guggenheim i.....OH.....surprisssss!!! estava tancant, cosa inaudita a qualsevol ciutat del món, quant s'ha vist que un museu tanqui els dijous !

Una mica mes tard, hem decidit anar cap el Whitney Museum, i hem quedat decebuts perque només tenien un Edward Hopper, quan a la guia possava que hi tenien la tira.

Però a la Mery li ha donat un cobriment de cor. AHHAA!!! que ha passat...? Acostumada al Yisis, al Pakis i al Jordiet, ens hem topat de nassos (NO us ho CREUREU, però és cert) amb el Pierce Brosnam gaudint de les pintures de la lèsbica Giorgia O'Keeffe. Això si que és un home i no aquests "kakamandurries" que portem (léase Jordi, Yisis i Pakis).

El Jordi, quan baixaven per l'escala de servei, li ha comentat a la dona dels "mots encreuats": goita, quin pessebre més maco, com els que jo faig pel Nadal a Tore!

Hem entrat en una sala d'art underground i lo més heavy ha estat un musulmá que ens ha preguntat d'on veniem. Era un bidell d'uns 85 anys (de debò). La Mary, com bona catalaneta, li ha dit que veniem de BCN, i com estava un xic desorientat li hem dit que Spain i ell ha dit que Spain era muslin, és a dir, musulmana, i l'hem reconegut que els muslins van ser amb nosaltres (abans de ser la "Reserva Moral d'Occident") durant 8 segles. Llavors li hem dit Salam-alecum, i nosaltres li hem contestat Alecum-salam, i s'ha quedat tant content. Bé, al Whitney li donem, siguent molt generosos, un 3,5 de nota. No cal tornar. L'únic bo ha estat el Brosnam (què guapo).

L'etapa propera ha estat la visita a la Frick Collection. Tots li hem donat ràpidament un 10, malgrat que la Negris estava reticent d'entrar per la experiència del Whitney, després s'ha quedat ben satisfeta. Hi havien tres veermer's quasi millors que els de l'antològica que hi havia al Met. Petita però exquisida col.lecció. Aquest paio tenia bon gust i moltes peles. Frans Hals, Greco, Tiziano, Turner, Constable, Renoir, Degás, Rembrant, una Berthe Morisot, etc. L'edifici, tenia un pati interior molt relaxant amb fonts i columnes corinties.

Ens hem adreçat cap al Dakota Building pel mig del Central Park. Ens hem trobat amb uns afroamericans que ballaven break dance davant d'una colla de guiris. Un dels dels negres s'ha tret la samarreta a lo "macho man" en plena acció, moment que un grup de jueves hasídiques
han sortit literalment correns de por de veure a un home mig nu. Això és un pecat mortal.

Am tota aquesta moguda, en Yisis, anava carregat de molles de pa per donar de menjar als esquirols del park. Fugien quan notaven la duresa de les engrunes. Aquest esquirols estan molt bé acostumats.

El Pakis pasava de veure els negres i tanta història i s'ha estat mirant, amb concupiscència, una llatina feromonada per un tub. Quina troç de famella ! Treia un fleire hormonat que els tres maxo-mens han recuperat la libido dels 20 anys: Miracle ! Puntuació: 15 sobe 10. L'Ana també s'ha enganxat pel bon rotllo que tenia amb el violoncelista del seu costat i li ha fet una foto. El tio aquell (desgraciat i imbècil !) no li feia ni cas a la titi amb lo bona que estava. El món està mal repartit. El Jordi diu que aquest paio de ben segur era hipogonàdic. Quina enveja dels prostàtics!

Al final ens ha costat una mica, però ho hem aconseguit: hem arribat al lloc on van matar al John
Lennon en el Central Park, al costat del selecte edifici del Dakota. Hem fet la foto tal com cal.










Tornem cap a casa per tal de descansar una mica i posar-nos guaperes. Trovem a la Lui molt millor, es pren una sopa calenta que el Pakis li ha portat del Gigi. A les 7pm sortim enpolainats, maquillats i perfumats disposats a menjar-nos la nit.

Quin estrés, el bus es posa en marxa i el Pakis amb les entrades es queda a terra perque ens faltava un bonus. Els minuts passaven i una tortuga hagues anat més ràpid que nosaltres, els nervis anaven increscendo, cada minut es feia etern i un gran embús ens tenia retinguts a la 57 street sense noticies d'en Pakis. No hem pogut aguantar la pressió i ens hem llençat del bus a fer l'últim KM a peu quan faltaven 30 minuts per l'inici de la funció.

A falta de 5 minuts ens retrovem a l'accés de la platea del Metropólitan Opera House amb un Pakis sudorós que li havia passat amb el bus el mateix que a nosaltres, però ell ha vaixat 2 KM abans aixi que no ha tingut mes remei que correr com un llebre.

Quin espectacle més inolvidable hem viscut abans, durant i després de la representació del Barber de Sevilla de Puccini. A l'entreacte hem brindat amb cava català (Freixenet) devant de 2 murals impressionants d'en Chagall.









Pel nostre public tan fidel al blog de "le chan chan de le tombé", us dediquem aquest video (clikeu-lo en el lloc que ja sabeu, xurris.



I per qui no en tingui prou amb aquest bloc, qui teniu l'adreça dels nostres competidors: http://4dones4.blogspot.com

Dia 6 del viatge

Avui 7-10-09 hem obert la nevera i ens hem adonat que ens faltaven els diamant per fer un bon esmorça aixi que en sortit de casa, hem notat una atracció inevitable que ens ha portat fins a TIFFANYS, on la Maria, la Lui i l'Ana han quedat encegades per la lluentor dels diamants. Impresionats tots pels efectes devastadors (si més no de les butxaques) del cristall de carbó, ens dirigim cap al Met. museum of New York en busca de la sra. Janice (haviem quedat alli perque la Maria li donès un present de part de la Mila).

Entre mig de la "american multitude", ves per on, unes veus de pescallunes han cridat la atenció de la Mery. WONDERFULL !!! EUREKA !!!! la Mei i la Anderea s'han quedat de pasta de moniato.

KE FORT..........KE GUAI........tan gran que son els USA i ves per on ens hem trobat i aqui teniu la prova.
Després de deixar a Miss Croquet "ante portes", per què s'ha donat ràpidament a la beguda, ens hem pegat a un grup d'espanyols en una visita guiada gratuïta dins el "Met" (la pela és la pela) per fer una passejada per els autors impressionistes.

La Pilar de Lleida, guide voluntària, ens ha marcat un espich torero d'allò més xulo al voltant dels pre i post-im-pre-ssionistes. La veritat és que ha estat molt interessant: Gauguin, Degàs, Sisley, Renoir, Mary Cassat, Berthe Morissot, Eva Gonzáles, Monet, Manet, Cézanne, Van Gogh, etc. Després ens hem quedat sols i hem anat a veure el tauró d'en Demien Hirst (el més car dels artistes vius) que feia por.

Més tard, hem anat a veure al Juan de Pareja d'en Velázquez: al.lucinant!!! quina passada de quadre! Això si que es saber pintar: mirada penetrant, porte "xulesco", desafiant, actitud de pro-home... res de semblant a un esclau. Velázquez ho va pintar al seu segon viatge a Itàlia, al 1650, quan Felip IV el va enviar per tal de poder fer el seu famós retrat tan inquietant i pertorbador de Innocenci X. A Francis Bacon el va trasvalsar de tal manera que va fer una sèrie de 20 quadres més (more-less).

After, hem anat a Egipte i hem pogut disfrutar de la bellessa d'un temple molt semblant al de Debot a Madrid que ens ha deixat amb els pels de punta i esgarrativats.


Hem dinat en un restaurant a l'aire lliure, just davant del Met (per cert una passada de local). Hem menjat un dinar típic americà: una cosa exquisida, encara que el servei no ha estat massa a l'alçada del moment esperitual que acabaven d'experimentar.


I com som bons catalans, no hem volgut desaprofitar la xapa, és a dir l'entrada del Met ("M"
de color rosa), i ens hem adreçat cap al "Cloister Museum", suportant una hora i mitja de autobús a la sortida dels col.legis fins a arribar al carrer 196 (el cul de Manhattan). La veritat és que ens ha anat molt bé per conèixer la Nova Iork més profunda. El més significatiu, ha estat un cartell que posava en un perfecte espanyol: "Su nombrre José Liberato, su destino vender barato", un rodolí magnífic. Però el nostre destí no arribava, el "cloister" s'ha allargat tant com la que farem a Washington.
Ara bé, tot aquest patiment ha estat recompensat quan hem vist el superb claustre de Sant Miquel de Cuxà. El nostre sentiment patriòtic català-occità ens ha produït una ferida en les nostres retines tan delicades després de veure el diamants de Tiffani's (segons versió del Yisis). Per cert, el propi Yisis ha necessitat urgentment d'un coliri de tan irritat que li han quedat les seves retines, per la qual cosa hem baixat dowtown via express ( no es broma en sis minuts hem passat de la 140 fins a la 59) anavem tan enfistolats (expressio del Jordi) que fins-i-tot la Lui se'ns ha contagiat i s'ha quedat la pobre amb febre i tot.
En arribar al Columbus Circle, s'ha produït la diàspora del grup. Tot Dèu ha fotut el camp en busca de botigues, teniem síndrome d'abstinència consumista-capitalista, especialment la Mery que ha tornat "again" amb les mans buides (ja diu la Roser en el blog, que la mare està malalta, que ha agafat un virus o alguna cosa per l'estil, tants dies sense comprar-se res !) AIXÒ NO POT SER !!!. La Mery ha canviat el "timing" del Yisis i diu que només vol anar d'oulets la resta del viatge: a veure si cau alguna cosa: Ja n'està farta de que tothom es compri coses i ella no.
Hem acabat el dia amb la Lui al llit i la resta en una "gran buff" en el MoonStruck i ens hem cruspit un "moonstruckós-plate".
Demà serà un altre dia. "Bona nit, bons germans Déu us dongui un bon son i la seva pau dolça devalli al món mundial".

Dia 5 del viatge

(Nota pel futur) No hem dit encara que aquest és l'any que va guanyar l'Obama als Estats Units, això s'ens havia oblidat. Els afroamericans, per primer cop, es nota que van sobrats.

Avui tots som "sudaques" equatorians, perquè és el cinquè dia i hem passat l'equador del viatge. El Yisis està al.lucinant perquè no tenia cobertura en l'Empire State. És una mica pijorris des que està a Nova Iork.

De bon matí, el cos ens ha demanat gastar i comprar compulsivament: ahhhh, quin goig! Hem agafat el subway i ...cap al "Century 21" (al costat de la Zona Zero), una mena de Corte Inglés del "out let". Alguns, més que d'altres, han comprat molt, però la Mary s'ha quedat ben frustrada perquè no ha trobat res de res: Hosti, tú, no hi ha dret, tothom comprant-se coses i jo...goita, sense res! (sic).

El Jordi s'ha comprat un anorak d'allò més xuli. La Negris un DKNY (pels xarnegos com el Pakis: Dona Kara New York). La María Luisa ha caigut amb un vestit (dazo) i un secret ben guardat pel dia de la ópera en el Lincoln Center. El Jesús li ha comprat un xollo per la Rosa, per a la "Nova Rosa" (una mena de neo Rosa, com el neo...preno). El Pakis una jaqueta tope guai del Paraguai per 99.9 dolars.

A la sortida, vem fer el pas del desert per la Zona Franca de la Big Apple de la mà del Moisés Yisis fins arribar quasi extenuats al High Line situat al Meat Paking Distric (Zona dels Escorxadors). El Yisis, abans d'entrar en el High Line, tenia una pixera que semblava que li anés a explotar la bufeta i ens hem ficat en un restaurant mexicà i hem aprofitat per cruspir-nos unes "fajitas" i uns "burritos" hiper-super-mega-picants i ens hem dit que s'ha acabat la misèria ! Coca-cola a dojo !

El tema High Line ens ha agradat força, sobretot perquè, per fi, l'hem trobat: què bé! La vida té aquestes petites coses, quan tot sembla que entra en una situació límit: zás, apareix la cosa en sí. Tot és tant meravellós...

Poc després hem creuat en autobús (23M) el barri de Chelsea fins arribar al "Iron Building", l'Edifici de la Planxa. El Jordi i en Paco han anat en el Madison Square Park ha parlar amb un jueu que portava una mena de palma florida i una flor. Ens ha dit que celebravem els 7 dies dels "Nuvols del Desert". Ens hem quedat una mica sorpresos perquè donada la seva joventut parlava perfectament l'espanyol, la veritat és que donava una mica de por. Hem descobert, per l'accent, que era argentí. Ràpidament la Negris a anat a interactuar amb el seu paisà, però ens ha dit després que era un "portenyo" xuleta.

Ens hem deleitat amb la contemplació de l'edifici construït l'any 1903. La veritat és que ens ha semblat a tots molt xulo.

After, hem anat a l'Hotel Pennsilvania que es troba al davant del Madison Square Garden i de la Penn Station per cercar informació per anar cap a Wasington. Al final hem decidit que agafarien una excursió complerta per visitar la capital de l'imperi: 159 dolars anada i tornada i visita a la ciutat.

El plat fort del dia, ha estat la visita a la Vedutta della Città des del Empire State Building. Una passada. Ens ha entrat a tots el deliri després de la contemplació de l'espectacle de llum i colors del paisatge nocturn de la Big Apple. Aquesta nit no necessitarem somiar amb la "barra americana", donat que les nostres retines han quedat ferides de l'emoció. Tot això amb la lluna plena com a testimoni.

Després d'un dia esgotador pel camí del desert, el dandys del Pakis ens ha recompensat carregant amb totes les compres del dia. S'ha demostrat que ha estat un bon sherpa urbà.

Dia 4 del viatge

Dilluns, dia 5 d'octubre de 2.009.
De bon matí, hem anat directament fins Wall Street i ens hem baixat en l'estació de la Plaça de la Vila, molt a prop de la zona "Zero". Allà, una mica més endavant, i pel carrer Brodway, hem pogut veure la façana de la Borsa de Nova York (Stocke Exchange, o alguna cosa semblant es diu en anglès) amb una bandera increïblement gran que omplia tot el frontal de l'edifici neoclàssic (ens ha recordat a la que va posar l'Aznar a Madrid a la Plaza de Colon, en la seva etapa més fatxenda però, això sí, midonada).

Hi havia molta moguda de la poli fins que hem vist l'estàtua del famós "Bull de Wall Street", de 3200 kilos de bronze, feta per Arturo di Modica. És l'autèntica icona de la poderosa força de l'economia ianqui. La Maria s'ha fet una foto tocan-li les "bowlins" al bull, fent tota una llufa al capitalisme més ferotge. Al menys que no podem lluitar contra el capitalisme li toquem una mica les boletes.

D'allà ens hem dirigit cap a afagar el vaixell (golondrinazo que diu el Jordi) direcció cap a l'Illa d'Ellis i per poder visitar l''Estàtua de la Llibertat. Abans hem pogut veure una gran bola metal.lica que havia sobreviscut enmig del desastre de les Torres Bessones del New World Trade Center.

Hem fet una mica de cua i ens hem enfilat a veure Miss Liberty. Des de la illa es veia el Sky line de la ciutat. Apenes hi havia núvols i l'atmòsfera estava nítida amb un solet molt agradable. La María Luisa s'ha fet un fart de fer fotos, de la màquina li sortia fum.

El Jesús, només arribar a l'illa s'ha perdut i s'ha anat a fer un cafè, un soley americà. la resta hem donat una volteta pels environs. El Pakis li ha fet una foto a una família de jueus hasídics i el més divertit ha estat els dolars que li volia donar el paio després en senyal d'agraïment.

Després de tornar de l'illa, ens hem enfilat cap a China Town i hem passejat fent algunes compres als xinorris de la zona. Han caigut unes polseres de Tiffanys, per suposat falses, i algunes samarretes amb el lema "I love N Y". Bé, estic cansat i ara escriurà un altre.

Hem passat al barri de Little Italy on hem menjat un plat de pasta al Café di Napoli, ens volien clavar 25 dolars per una ampolla de lambrusco chusquero i hem dit que nones.

Habent dinat hem passat al barri de Soho on ens hen deixat emportar per una furia compradora impossible de controlar "tot estava baratíssim". Hem visitat múltiples botigues (increiblement maques i atractives) i de les més variades marques, fins i tot un oulet de Custo Barcelona.

Seguidament hem passat al Greenwich Village, creuant la plaça de Washington on hi havia un arc de la victoria semblant al de Paris però en més petit on hem pogut gaudir poca estona de un parell de grups de musica al carrer. Aquest barri te una estética molt europea principalment per l'ambient estudiantil universitari.

Finalment hem anat a parar a Union Square on hem fet un "sin pa", al Starbucks de la plaça. L'incotinencia mixional d'en Paco quasi produeix un conflicte diplomàtic amb el personal del local. El que ens ha salvat es que un altre "sin pa" (del color de l'Obama) s'ha volgut colar i ha distret al guarda, llavors el nostre benvolgut mestre de cerimonis i inspirador dels més alts valors ètics i estetics ha pogut per fi PIXAR. Tot seguit ens ha reunit a prop de la porta de sortida i ens ha donat les instruccions pertinents perque no es notès la fugida.

Dia 3 del viatge

Avui és diumenge. En Jesús (Yisis en americà) s'ha cruspit, literalment i de bon matí, tot el Central Park. És una autèntica màquina. A tornat tot xop. No sabem si s'ha mollat en alguna font per impressionar-nos o era autèntica suor d'atleta neoiorkí (no sé si s'escriu així).

La qüestió és que ens ha deixat al.lucinats. De fet, ell volia anar a una "barra americana", però amb una mica de mala consciència i donat que és el dia de Déu nostre Senyor, tots ens hem enfilat cap al Carrer 92 amb Amsterdam Av. (cul del món mundial) a on hi ha una Església Anabaptista, ó Adventista del Seté Día no ho sabem amb certesa, i on el predicador ens han marcat un meeting increïble sobre la relació entre la moralitat, la fé i Déu, hi ha fet molt èmfasi en la Carta als Romans especialment el capítol 24 i 25 (això és per a nota). Ens ha fet molta gràcia que els fidels feien anotacions escrites en un paper ad hoc del sermó per retornar-les al oficiant amb l'objectiu, creiem dins la nostra ignorància, de perfeccionar el seu discurs la setmana que vé. La millor part de la cerimònia ha estat sens dubte la performance d'una ballarina "negrassa", que s'ha vellugat per tota l'església fent contorsions sensuals, i un xic eròtiques, i ens ha deixat a tots bocavadats. Aquests anabaptistes s'ho monten molt bé per arribar a l'ascetisme: "els camins de Déu són inescrutables". Bé, no era la barra americana però la cosa, al començament, prometia. Una mica desabuts perquè esperavem més de'aquest gospel ens hem dit a nosaltres mateixos que ho intentarem el proper diumenge a la zona de Harlem. De tota manera, en Yisis s'ha fotut una galeta i un gotet de vi a la salut del respetable perquè aquella gent era molt amable i no era qüestió de fer-lis un lleig: "Allá donde fueres haz lo que vieres".

Abans d'iniciar tot aquest periple dominical, hem necessitat comprar billets de metro i d'autobús per poder arribar des de la 57 fins a la 92. Ha estat tota una Odissea. Sort hem tingut de trobar-nos amb una neoiorquesa que ens ha acompanyat molt amablement fins al subway més proper a treure els tikets. Pel camí ens ha explicat que va estar a Espanya, concretament a Alacant, als anys 80. La veritat, ens ha impressionat la seva extraòrdinaria amabilitat. No m'imagino a un català de Barcelona caminant un 150 metres i perdent quasi mitja hora del seu temps per ajudar a un guiri americà a treure uns billets en una estació del metro.

Després, cap a les 13 hores, hem anat caminant paral.lelament al Central Park i hem vist l'impressionant Museu d'Història Natural. El Jesús s'ha comprat bitxos per menjar (grills amb xocolata, també amb formatge i beicon, i per acabar-ho d'adovar piruleta de grill inclosa).
En Jordi volia veure la secció de les papallones però estava tancada. La Mª Luisa estava encantada amb aquest museu atesa la fascinació que té pels fòsils. La Mary s'ha apuntat al sarao i el Pakis i la Negris s'han anat al Central Park a fer-se fotos d'enamorats i han vist una nuvia de debò amb ram inclós.

Donat el merevellós dia de sol que feia, hem decidit canviar el programa i anar-nos cap al Pont de Brooklyn a fer un clàssic com és creuar-lo caminant al complert. Ha estat una sensació increïble, inefable, inenarrrable...(ens falten adjectius). Fascinats per tanta bellessa romàntica enginyera hem descarregat

Dia 2 del viatge

De bon mati, cap a l´ONU, un espai una mica fred. Hem vist el mural de Chagall, la resta no la varem poder visitar.

A la sortida cap al Rockefeller Center. aA destacar el mural d'en Sert i la representacio d'art decò contrasta amb St Patrik´s Catedral neogòtica i catòlica (arrels d´Irlanda), tot anant a Times Square ens ha vingut gana i hem dinat a Maxie´s un restaurant de plats hiper-super-mega-gran. No va estar malament sobretot pel plat de fletan que es va cruspir en Jordi.

Com que a fora plovia ....ens vam fer les fotos de rigor a les escales ( afegides-artificials-noves) de Times Square i marxem cap el MOMA buscant aixopluc, fem via passant per la recepció del Hilton.

Del MOMA no en diem res, tot es prou important i a la sortida no ens podem resistir a fer una ullada a l´hotel Plaza, passem per la botiga d'Apple i la jugueteria Swarz, no perdem el temps!...Ah, avui hem descobert l´enigma dels segells...(ja ho explicarem).

Sopem a casa molt be i Bona nit!.

Dia 1 del viatge

Hem quedat el 02/10/09 a les 9:00 al hall de la terminal A de l'aeroport del Prat per fer el cheking.

Després de facturart les maletes, embarquem a les 10:50 i ens enlairem a les 11:30. El vol es fà relativament curt perque el personal d'abord no para de fer coses, ens donen de menjar 3 vegades i entre película i película es come3nça a veure entre els nubols una mica de la terra promesa.

En un plis-plas ja hem aterrat al JFK. Tot es molt exitant. Allà en la llunyania hem pogut veure uns quants gratacels i a més a més ens espera la limousin per portar-nos a l'apartament.

Hem fet el tràmit de l'aduana i estabem tots una mica tensos, però despres de revisar els papers i pendrens les dades biométriques ens vhan donat el vist-i-plau i hem pogut recollir l'equipatge, tots no, a la Lui la han retingut i se l'han emportat a un despatx per aclarir algo que no estava clar. Després d'un quart d'ora ha sortit, i ara hem pogut sortir tots plegats de la terminal.
A la porta ens esperava el xofer que habiem contractat desde Barcelona. I aqui comenxa el xou més boig i alocat en el que he partícipat mai.

Acompanyem al xofer que porta un cartell amb el meu nom fins l'aparcament i allí ens deixa mentre ell va a buscar la limousin. pero quin al.lucine! es un tanque, esun hiper-super-mega-hummer. No ens ho podem creure. Nosaltres som 6 i allí poden entrar-hi 20 o 25 persones. A dintre es fosc, hi ha música rap-disco i el sostre es plé d ellums ccom a estels. No parem de riure i de xisclar.

El xofer arrenca i tota aquella mole es posaq en marcha, per poder entendrens hem de cridar, entre la música i les distancies es fa nmolt dificil. No ens podem calmar en tot el trajecte, no parem de fer fotos i de mirar per les finestres on es comença a veure el perfil de la "Gran Manzana".

En 50 minuts ens deixa a la porta de l'edifici d'apartaments a la 57 amb la 3ª on ens espera el conserge uniformat i llest per pasar revista. Tot passa molt ràpid. En 3 minuts som tots a la 14 planta, apartament 14A (realment es la 13 però aquesta no hi es a la botonera de l'ascensor).

Desfem les maletes i ens llancem als carrers d'aquesta mega-ciutat. Aqui tots es super-hiper-mega-gran, net i bonic. Caminem i caminem i sempre tenim un HOOOOO a la boca. Ens anem al llit d'hora i ben cansats sobretot pel jet-lag.

Dia 0 del viatge

Avui es 26 de Setembre i ens hem trobat tots els components de grup HART i els seus acompanyants a casa de la Negri a Premià. ens han ofert una barbacoa i vi abundant.

El ambient ha estat d'exditació per part dels que marxem i de joia pels que es queden (sobre tot perque ens pedran de vista uns dies).

Preparacio del viatge

Al mes de gener van quedar d'acord en Paco, Jordi, Maria, Ana, la Lluisa i jo (el Jesús) per fer un viatge fins a Nova York.

Aquell va ser el tret de sortida per anar perfilant el que serà el VIATGE de l'any.